15 de des. 2010

Maleïts pallassos bastards!

Balada triste de trompeta, d' Álex de la Iglesia
Tornasol / Castafiore / La Fabrique 2 / tve / canal +

El festival de Venècia d'enguany va cloure amb una forta polèmica quan el jurat va repartir els guardons entre els concursants més explícitament afins al seu president, Quentin Tarantino. Un dels beneficiats, amb el premi a la millor direcció i al millor guió va ser Álex de la Iglesia que hi va presentar la seva primera pel·lícula des de que ocupa el màxim càrrec a l'Academia de las Artes Cinematográficas.

Balada triste de trompeta explica la història de dos pallassos de circ enfrontats per una trapecista. Res més. La trama s'inicia a la guerra civil espanyola i s'ambienta en els últims anys de la dictadura franquista i això ha fet que diversos redactors hagin volgut veure en la disputa entre els protagonistes un reflex del conflicte social que es va viure entre l'Espanya dels vencedors i la dels vençuts. Jo no li veig, Balada triste de trompeta és una història de pallassos amb armes, més violents i sonats que el Joker de El caballero oscuro, i punt. De fet, la història coixeja perillosament, però les escenes que l'articulen, amb un grafisme espaterrant (ja des dels títols de crèdit - sensacionals), un sentit de l'humor feridor i un surrealisme embriagador, sumades a la bona feina dels actors Carlos Areces, Antonio de la Torre i Santiago Segura (per contrast, Carolina Bang destaca negativament) converteixen aquest film en un guanyador just del Lleó de plata i del reconeixement del públic i crítica futur que segur obtindrà.
8/10
+ La trasnformació del pallasso trist en home salvatge.
- El museu del terror, el parc d'atraccions, l'atemptat contra Carrero Blanco... no cola!



9 de des. 2010

La retallada no ha arribat al TNC

Agost, de Tracy Letts
Dirigida per Sergi Belbel
Teatre Nacional de Catalunya

Sembla que el decret llei de mesures urgents de contenció de la despesa pública (la retallada del 5%, vaja), afortunadament, no ha afectat al TNC, que des del 25 de novembre ofereix Agost, adaptació d'una exitosa obra nord-americana (guanyadora dels premis Tony i Pulitzer el 2008), que destaca per l'ostentació de l'elenc, l'escenografia i, sobretot, la seva durada: 4 hores llargues.

La trama transcorre en un casalot d'Oklahoma on viu un matrimoni decadent que se sosté gràcies a sengles addiccions a l'alcohol i les pastilles. Quan ell desapareix, la família Weston acudeix en ple per atendre la matriarca abandonada i desesperada. Les tres filles són unes estranyes entre elles i també ho són per la seva mare, que reivindica l'esforç generacional per tirar endavant una família en contraposició als seus problemes domèstics de baixa volada. Elles, alhora, reivindiquen el seu dret a fer la seva vida evitant que el lligam materno-filial les arrossegui a la melangia de les planures. Els conflictes que esdevindran se sumaran als conflictes del passat mai resolts, convertint la casa en un polvorí a punt d'esquitxar merda a tothom qui hi resti a prop.

Tot i el plantejament dramàtic, a l'obra hi abunden les escenes còmiques que aconsegueixen fer riure el públic, sense que això faci perdre força als clímaxs emocionals, com el superb sopar familiar del segon acte. La feina de les actrius és magnífica i cal destacar el paper de l'Anna Lizaran, ovacionada amb justícia en finalitzar l'actuació. L'escenografia, que recrea la casa dels Weston, és espectacular tot i que resulta freda en contrast amb l'ambientació sufocant que el guió pretén construir. Agost promet ser un gran èxit de públic, doncs ofereix emocions fortes, rialles i actuacions de luxe: una obra molt correcta, però convencional i exageradament llarga.
6/10
+ I ♥ Rosa Renom.
- De tant en tant et preguntes quan apareixerà en escena la Roseanne Barr.


1 de nov. 2010

Bestial!

Pa negre, d'Agustí Villaronga
Massa d'Or / Televisió de Catalunya

Ambientada a la Catalunya rural de postguerra, la trama de Pa Negre gira entorn de l'Andreu, un nen que un bon dia descobreix els cadàvers d'un veí que havia destacat per la seva posició republicana durant la guerra i el seu fill. El pare de l'Andreu, temorós de ser la següent víctima d'una caça de bruixes, decideix exiliar-se a França i l'Andreu és enviat amb la seva àvia, ties i cosins al mas d'uns rics d'Igualada. En aquest nou ambient, l'Andreu comença a preguntar-se sobre les circumstàncies que han dut a fer fugir son pare, al mateix temps que comencen a destapar-se al seu voltant els tabús de la sexualitat i la desmitificació de les llegendes del poble, un camí d'iniciació que lluny d'esclarir-li els dubtes, li descobriran els monstres que habiten en totes les famílies i en totes els individus.

L'Emili Teixidor és un gran coneixedor de la psicologia infantil i juvenil, la seva llarga trajectòria en novel·la de gènere ho testifica. Igualment, molta de la seva narrativa s'endinsa en els anys quaranta i en les dicotomies socials que van generar la Guerra Civil. A Pa Negre va ser capaç d'unir magistralment aquestes dues línies d'investigació i, publicada el 2003, va ser mereixedora del premi Lletra d'Or i es va convertir en un dels best-sellers de la literatura catalana dels últims anys. Set anys després, s'estrena l'adaptació cinematogràfica de la mà del mallorquí Agustí Villaronga. Amb el seu pas pel festival de Sant Sebastià, on va ser guardonada amb un premi per la interpretació de Nora Navas, i amb un parell de setmanes en cartell, tot apunta que la pel·lícula tindrà un recorregut d'èxit similar al del llibre. I merescudament, doncs Villaronga ha aconseguit una ambientació fantàstica, unes interpretacions de luxe i una imatgeria d'impacte que, juntament amb un guió retorçat i provocatiu, aconsegueix despertar esglais i deixar pòsit a les sales catalanes (i tant de bo aconsegueixi repercussió arreu).
9/10
+ L'escena inicial: WOW!!!
+ Un tractament de la sexualitat (homo, també) amoral.
+ L'ús d'animals, plenament justificat, esgarrador.
+ Defuig dels tòpics maniqueistes sobre la Guerra Civil.
+ Un llenguatge autèntic.
- Difícil encaix de la història d'en Piturriua dins la trama principal.

14 d’oct. 2010

Llet condensada i xocolata amarga

Mary and Max, d'Adam Elliot
2009 - Melodrama Pictures

La Mary, nena australiana acomplexada i amb mare alcohòlica, contacta per carta amb el Max, novaiorquès de quaranta-set anys, menjador compulsiu i amb síndrome d'Asperger. De cop esdevenen, l'un per l'altre, l'únic amic en qui confiar les angoixes que generen la vida prepúber per una banda, la discapacitat social per una altra. Durant els anys d'intermitent correspondència, la Mary aconsegueix un desenvolupament ple, que culmina amb la publicació de la seva tesi doctoral sobre trastorns de personalitat, fet que obrirà una forta crisi en la relació i, en conseqüència, una crisi personal personal a ambdòs.

Amb una simplesa inadmisible si no fos aquesta una pel·lícula d'animació, Adam Elliot s'endinsa en el drama de les enfermetats mentals i com les relacions interpersonals s'erigeixen com a bàlsam per als qui en són víctimes. Els personatges protagonistes són adorables i, tot i la raresa que representen, aconsegueixen transmetre una forta empatia. El disseny gràfic destaca per la contraposició dels tons ocres associats a la Mary i els grisos a en Max, l'ús de l'stopmotion és correcte, sense floritures i la banda sonora es limita a iterar el Perpetuum Mobile dels Penguin Cafe Orchestra. Sempre he pensat que explotar una malaltia és un dels recursos fàcils del cinema (oi, Albert Espinosa?), però Mary and Max està feta amb elegància, té moments memorables i deixa un regust més dolç que agre.
7/10
+ Veuassa de Philip Seymour Hoffman en el paper d'en Max.
- Construir un guió a partir del DSM-IV.

Fitxa IMDB

11 d’oct. 2010

De Norman a Lord

¿Cuánto pesa su edificio, Sr. Foster?, de Norberto López Amado i Carlos Carcas
2010 - Art Commissioners

L'Elena Ochoa era als anys vuitanta una psicòloga eminent, professora de la Universidad Complutense i col·laboradora en espais de divulgació a la televisió i la premsa madrilenyes. L'any 1996 es casa amb l'arquitecte Norman Foster, que en aquella època estava construint el metro a Bilbao i un palau de congressos a València. Des de llavors, Ochoa ha deixat la psicopatologia per dirigir publicacions sobre art contemporani i comissariar exposicions internacionals sota el segell Art Commissioners. Ara s'estrena com a productora cinematogràfica amb un bonic recorregut per la vida i obra de... el seu marit, Lord Foster.

La pel·lícula explica l'origen humil dels Foster, la voluntat dels quals per oferir un futur pròsper pel seu fill permeten a Norman ingressar a la universitat d'arquitectura de Manchester, primer, i especialitzar-se posteriorment a Yale. En tornar a la Gran Bretanya funda un estudi amb Richard Rogers i tres arquitectes més (una d'elles esdevindrà la seva primera dona) i comencen a dissenyar edificis high-tech per a ús industrial, principalment. Ja en solitari, i després d'uns quants èxits en terres angleses, Foster dóna la campanada guanyant el concurs per construir la seu del banc HSBC a Hong Hong, convertint-la en una icona de l'arquitectura moderna. A partir de llavors, l'èxit ha acompanyat tots els projectes de l'arquitecte, l'estudi del qual ha arribat a ocupar 1.400 treballadors i que actualment està immers en el disseny d'una ciutat autosostenible a Abu Dhabi.

En el film se'ns mostra, amb més o menys detall, gran part del catàleg constructiu de Foster, tot i que les imatges, freqüentment espectaculars, no venen acompanyades de més explicacions que podrien resultar prou interessants: referents, dificultats tècniques, pressupost, ús dels espais construïts... En canvi, en la narració hi abunda el sensibilisme sobre l'esperit de superació i hi manca de forma absoluta la crítica. La pel·lícula és una contundent lloança, com no podria ser d'una altra forma, doncs es nodreix, bàsicament, d'entrevistes fetes als treballadors del seu estudi, seleccionats per la seva esposa, Sr. Foster.
4/10
+ L'obra de Foster mola.
- Més portafoli que documental.

Fitxa IMDB

Teatre No Contemporani

Misteri de dolor, d'Adrià Gual
Dirigida per Manuel Dueso
2010 (01/10 - 14/11) Teatre Nacional de Catalunya (Sala petita)

Una de les línies de programació del TNC és apostar per la recuperació de clàssics del teatre català. L'any passat vaig tenir l'oportunitat de veure El casament d'en Terregada, de Juli Vallmitjana, un retrat de la xusma barcelonina de començaments del segle XX (sí, senyors, de putes i carteristes a Les Rambles n'hi ha hagut en totes les èpoques i de tots els orígens). En conservar l'argot en què va ser escrita originàriament, aquesta proposta arriscada i macarra esdevenia un guirigall inintel·ligible. Per l'actual temporada s'ha escollit un text més senzill, amb menys personatges i amb ambientació rural, obra d'Adrià Gual, artista modernista i afrancesat que cultivà el gravat, la poesia, el cinema i, principalment, el teatre.

La Mariagna (Mercè Arànega) és una vídua casada en segones núpcies amb el Silvestre (Ernest Villegas), un homenot rude de l'edat de la seva filla, la Mariagnet (Maria Rodríguez). Els tres viuen en un mas, d'esquena a les males llengües del poble que qüestionen la moralitat d'aquesta família. La pretensió de la Mariagna de casar la seva filla amb un veí es veu truncada per la negativa en banda d'aquesta, qui ja ha dipositat el seu amor en una altra persona, molt més propera. Un amor prohibit desencadenant d'una (previsible) tragèdia.

Aquest és l'argument de de Misteri de dolor, obra escrita el 1902 però traslladada (ignoro els motius, potser pel caprici d'utilitzar Pau Riba i Ovidi Montllor com a banda sonora?) als anys seixanta. Gual ens dibuixa tres personatges exageradament passionals que viuen una història pretesament escandalosa, no obstant, crec que la mentalitat del camp de Tarragona del segle passat ha estat de llarg superada, Benet i Jornet ja es va encarregar de moure uns quants quilòmetres més enllà els límits de la permissibilitat ètica en la dramatúrgia catalana. És per això que li voldria recriminar a Dueso certa covardia per adaptar als nous temps el text (en aquest sentit, Ley i Portaceli ens van donar una lliçó amb l'Auca del Senyor Esteve).
5/10
+ Com ja ens té acostumats el TNC, bones interpretacions, decorats deliciosos i suggerent carnassa.
- Moralina extemporània.

27 de set. 2010

Si la cosa no funciona

Coneixeràs l'home dels teus somnis, de Woody Allen
2010 - Mediapro, Gravier

Ja tenia ganes d'escriure una crítica negativa en aquest bloc, llàstima que l'oportunitat em sigui brindada per un dels meus cineastes preferits, autor de pel·lícules que adoro com Hannah y sus hermanas (1986), Otra mujer (1988) o Desmontando a Harry (1997).

Ambientada a Londres, Coneixeràs l'home dels teus somnis gira entorn el personatge d'una jove galerista casada amb un escriptor i filla d'un matrimoni benestant recentment separat. Ofuscats per les seves frustracions, els personatges s'embarquen en relacions amoroses: ella s'enamora del seu cap, el seu marit d'una veïna, el pare d'una prostituta vint anys més jove i la mare d'un llibreter especialitzat en ciències ocultes; relacions nascudes de certa immaduresa i de la necessitat d'escapar de la mediocritat que la feina o la jubilació els ha dut.

Coneixeràs l'home dels teus somnis és la segona col·laboració entre Woody Allen i Jaume Roures, aliança iniciada amb Vicky, Cristina, Barcelona (2008), controvertida comèdia salvada per la conjunció de Johansson, Bardem i Cruz. L'any següent, Si la cosa funciona (2009) denota de nou una gran debilitat en fons i forma, però el personatge de toixa naïf interpretada per Evan Rachel Wood salva els mobles protagonitzant escenes bastant divertides. A Coneixeràs l'home dels teus somnis, Woody Allen es queda sense salvavides: el repartiment, encapçalat per una dessaborida Naomi Watts, es troba encorsetat en personatges simplificats on únicament Anthony Hopkins aconsegueix emocionar lleugerament; les escenes còmiques no cuatllen, situacions que podrien tenir ganxo com les sessions d'endevinació o la perversió de l'escriptor frustrat són explotades amb desídia i els dilemes amorosos són trivials. Woody Allen, com si volgués adequar-se als temps que corren, ha anat buidant de contingut les seves pel·lícules i simplificant-ne el seu missatge. És inimaginable una filmografia de més de cinquanta títols amb la complexitat del guió d'Annie Hall (1977) i s'entén que Allen busqui fórmules més superficials, que li permetin la hiperactivitat productiva, treballar amb els millors actors del panorama i rodar en les seves ciutat fetitxe. És per això que se li perdonen bledes de la categoria de Coneixeràs l'home dels teus somnis, tot mantenint l'esperança que el geni torni a aparèixer en breu.
4/10
+ El desenllaç es desmarca de la típica autocomplaença de les comèdies d'Allen.
- Freida Pinto i els seus vestits vermells.



Fitxa Filmaffinity
Fitxa IMDB

14 de set. 2010

L'egotista i l'egoista

El mundo de los prodigios, de Robertson Davies
Libros del Asteroide

Arribem al desenllaç de la Trilogia de Deptford, l'obra escrita per Davies els anys setata que explica la vida de tres personatges nascuts en un poble rural del Canadà i realacionats entre sí per la mort d'un poderós empresari i polític en accident de cotxe. A El cinquè en joc (l'únic de la trilogia traduït al català), en Dunstan Ramsay explica la seva infància a Deptford, la seva joventut a l'Europa de la Gran Guerra i la seva maduresa a Toronto; una vida marcada per la recerca de la redempció i l'encaix del seu interès per l'hagiografia en la seva idiosincràsia protestant. Un atac de cor provocat per un altercat en l'espectacle del prestidigitador Magnus Eisengrim, relacionat amb la mort del seu amic íntim, el futur governador Boy Staunton, li accelera la jubilació. A Mantícora, l'autor cedeix la paraula al fill primogènit dels Staunton. La pèrdua del pare, produeix en el David una important crisi nerviosa que el duu a Suïssa per seguir un tractament de psicoanàlisi, mitjançant el qual coneixem millor la seva vida, però sobretot la del seu pare, un home d'èxit social fora de casa, però amb un greu fracàs portes endins.

El mundo de los prodigios indaga en el personatge de Magnus Eisengrim, un mag famós que participa en la gravació d'una pel·lícula en homenatge a Robert-Houdin. Com a excusa de la necessitat d'un subtext, el director, el fotògraf i el productor de la pel·lícula insten al Magnus a explicar-los la seva història. Nascut a Deptford amb el nom de Paul Dempster, fill d'un pastor baptista i d'una dona boja (víctima d'un cop de roc llençat pel Boy mentre jugava amb el Dunstan), a l'edat de sis anys acut a la fira del poble i queda impressionat per l'actuació del mag del circ El mundo de los prodigios, qui el violarà i el sagrestarà per incorporar-lo a la companyia. D'aquesta forma tan traumàtica, en Paul passa a formar part del món de la faràndula, un decadent escenari on coneixerà tota mena de personatges i situacions grotesques que exerciran de marc educatiu i familiar sui generis. Hi aprendrà les bases de la màgia, l'hipnosi, els jocs malabars i la mecànica, fins que el circ es descompon i decideix marxar cap a Europa. A Londres s'integrarà a una companyia de teatre dirigida per un actor de la vella escola de qui aprendrà les formes extemporànies del romanticisme. Vora els trenta, viatja a Suïssa on un multimilionari el contractarà per exercir les seves dots en mecànica rellotjera. La suma de totes aquestes habilitats permeten al Magnus erigir-se com un dels millors mags de la història. Atent a la narració hi ha el Dunstan, el qual aspira a descobrir la relació del mag amb les circumstàncies de l'accident del Boy.

L'arrencada de la novel·la, quan el Magnus es veu induït als macabres designis del mag pederasta, produeix un impacte fascinant que atrapa durant tota la primera part. Per contraposició, l'adhesió a la companyia de teatre londinenca marca una etapa de la vida del personatge, i del llibre, per extensió, insípida i encarcarda, on Davies sacrifica la narració en favor d'una descripció minuciosa de personatges i escenaris circumstancials. Més tard, el desenllaç desaprofita l'aparició de la Liesl i es precipita amb l'esperada explicació de les circumstàncies de l'accident de Boy Staunton: una traca final bastant deslluïda.

En conjunt, la Trilogia de Deptford retrata una generació de canadencs de l'inici del segle XX que viu a l'ombra del domini britànic i del fonamentalisme religiós i que escapa del seu destí gris prenent tres camins que parteixen del mateix origen, Deptford. Ramsay pren el camí de l'intel·lectualisme, Staunton pare, el de l'ambiciositat i Magnus, el de la fantasia. El mundo de los prodigios es la cirereta, més amarga que dolça, d'una trilogia que té personatges molt potents, passatges fascinants i detalls molt intel·ligents, però a la qual li manquen recursos entretinguts i faulistes per superar cert estigma de pedanteria. Quan s'endinsa en el debat psicològic i teològic, els seus arguments són implacables, el puritanisme que descriu l'obra de Davies (sorprenentment coetània a l'apogeu de la subcultura hippie), resulta profundament incòmode i la seva lectura produeix una forta reacció contestatària materialitzable, per exemple, amb un bon polvo.
6/10
+ Fugir de Deptford com a objectiu vital i acabar a Suïssa bebent brandy.
- Finiquitar la trama amb un truc de mans.

Fitxa editorial

7 de set. 2010

Al·legat sobre la no inanimació

Toy story 3, de Lee Unkrich
Pixar Animation / Walt Disney

La primera pel·lícula de la saga Toy Story (1995) va suposar una revolució en el món de l'animació. Walt Disney va contactar amb Pixar, productora especialitzada en animació digital, per la co-producció de tres llargmetratges. L'aposta per aquesta tecnologia incipient no podria haver esdevingut més afortunada; amb la meitat del pressupost de la seva coetània anal·lògica (Pocahontas), Toy Story es va posicionar en el top de recaptació de Disney, al nivell de El rei lleó i Aladdín, a més de gaudir del beneplàcit de la crítica i el reconeixement en multitud de concursos. Les consegüents col·laboracions entre Disney i Pixar van corroborar que l'animació digital havia aparegut per quedar-se. Més enllà de la tècnica, Pixar també va revolucionar, d'una forma més subtil, l'enfocament de les pel·lícules de Disney. Es mantenen alguns tòpics (famílies monoparentals, exaltació de la lleialtat i la cavalleria), però se'n trenquen d'altres : deixen de ser musicals, es potencien les escenes d'acció i s'intenta aportar entreteniment per adults, reduint el sentimalisme i aportant més sentit de l'humor al guió.

A Toy Story 3, en Woody, el Buzz Lightyear, el sr.i l sra. Potato, etcètera, es troben davant l'imminent trasllat al campus universitari del seu propietari, l'Andy. Les circumstàncies els duen a una guarderia regentada per un osset de peluix que amb pràctiques autoritàries decideix quines joguines van a la classe dels més petits i maltractadors i quines gaudeixen de ser usades pels nens més grans i civilitzats. L'estància a Sunnyside es converteix en un infern del qual emprendran una enginyosa i frenètica fuga.

La principal atracció de la pel·lícula és l'àmplia (i en gran part innovadora) llista de personatges que hi apareixen. Dissenys simpàtics dotats d'un caràcter profund, en moltes ocasions, tràgic. Destaquen el tètric bebè guenyo, el mafiós ós Lotso i el pallasso tristot, Chuckles, els quals comparteixen un passat comú traumàtic, assumit de formes distintes. D'altra banda, un dels ganxos de comicitat, el nino Ken, no acaba de quallar. L'evasió de la guarderia esdevé una amalgama de situacions tenses i absurdes, absolutament divertides, configurant la part troncal d'una pel·lícula amb ramificacions també irregulars, com els comentats acudits sobre el Ken o l'esquizofrènia del Buzz Lightyear.

Pixar ha donat vida a tota mena de personatges. D'algunes fórmules grinyolen a base de bé, com els cotxes autònoms de Cars, o els gossos parladors d'UP. D'altres propostes, que podrien semblar excèntriques, realment funcionen, com la rata cuinera de Ratatuille o els malsons de Monsters. Toy Story, amb tres demostracions fefaents, forma part d'aquest segon grup: l'animació de les joguines donen joc i és quan els nens s'hi acosten i aquestes han de mostrar-se inanimades quan esdevé el veritable drama.
8/10

+ El clímax a l'encenedora.
+ La música de Randy Newman.
+ El cameo de Totoro.

- Les 3D fan més nosa que servei.
- Que Pixar segueixi sagues enlloc d'apostar per noves fórmules (realment hi ha demanda de Cars 2, anunciada per l'any que ve?).



23 d’ag. 2010

L'origen del recurs i la recursivitat

Origen, de Christopher Nolan
Warner Bros. / Legendary / Syncopy

Christopher Nolan va sorprendre l'any 2000 amb la pel·lícula Memento, el guió de la qual, amb línia temporal inversa, va rebre multitud de premis i va convertir el film en un hit del cinema independent britànic i, a Nolan, en flamant fitxatge de la Warner Bros., major que li confiarà la franquícia Batman. El 2005 s'estrena, amb èxit de crítica i taquilla, Batman Begins, la successora de la qual, The Dark Knight, es converteix, el 2008, en la pel·lícula més recaptadora de la història (rècord que l'any següent superarà Avatar). Amb aquests antecedents, s'entén que Origen hagi estat rebuda amb gran expectació tot i que la resposta, aquesta vegada, no hagi estat del tot unànime.

El plantejament d'Origen, és el següent: Dom Coob (Leo DiCaprio) és un especialista en l'extracció d'informació i l'introducció d'idees al subconscient de les persones mitjançant la profanació dels seus somnis. Un empresari multimillonari japonés requereix dels seus serveis, prometent-li, a canvi, l'absolució dels càrrecs que l'han convertit en fugitiu. La missió consisteix en introduir-se durant un vol de Sidney a Los Angeles als somnis de l' hereu d'un imperi empresarial. Com que el subjecte ha estat entrenat contra "extractors", els seus somnis es converteixen en una frenètica persecució contra l'equip de Coob. Amb tot, l'autèntic ganxo del guió és descobrir què ha dut a la clandestinitat a DiCaprio i què va passar amb la seva dona.

Com es comprova, el plantejament no és gaire original, trobem múltiples referents recents com Minority Report o Matrix . Tampoc ho és la forma que pren la missió, un remix d'escenes d'acció d'estil 007 acompanyades per una sobreactuada banda sonora de Hanz Zimmer. Tampoc convencen els recursos narratius amb els quals Nolan ens introdueix la història (trampós personatge de l'"arquitecte"), com s'insereixen escenes d'acció (la ira del subconscient en sentir-se intimidat) o la rebuscada estructura de plans de realitat que es construeix (resulta que perquè el mètode sigui més eficaç cal que el subjecte somïi que està somiant fins a quatre nivells). Recursos efectistes que busquen la implicació, per no dir la confusió, intel·lectual de l'espectador per colar-li el que sigui. Model que ja va ser explotat a El efecto mariposa o a Synecdoche, New York. Cal dir que el recurs funciona per mantenir l'atenció les dues hores llargues de la pel·lícula, però desputllada d'aquest efectisme visual i argumental, Origen queda en un exercici cinematogràfic prim, eteri, que caldria tautar a la pell, emulant Guy Pearce a Memento, per no oblidar en quatre dies.
6/10
+ En general, entreté.
- En poques ocasions impressiona.



Fitxa Filmaffinity

22 d’ag. 2010

Urbanisme social "à la ville de Barcelona"

La ciudad de los arquitectos, de Llàtzer Moix
Editorial Anagrama

Les primeres eleccions municipals democràtiques després de la mort de Franco, l'any 1979, van dur a l'alcaldia de Barcelona un jove i il·lustrat economista, destinat a desenvolupar una brillant carrera política dins del Partit dels Socialistes: Narcís Serra. Un dels pilars en què va basar el seu mandat, de només tres anys, va ser l'urbanisme, aspecte que durant el franquisme havia estat menystingut en pro del desarrollismo, i va confiar aquesta àrea al llavors director de l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona, Oriol Bohigas.

La creació d'aquest tàndem és l'orígen de partida de la crònica que en Llàtzer Moix, periodista expert en arquitectura, fa de l'etapa de màxima transformació de la ciutat de Barcelona, des de la mencionada restauració democràtica fins a la celebració dels Jocs Olímpics, l'any 1992. Segons la tesi de l'autor, l'extraordinari poder que assoleix Bohigas i, per extensió, el gremi d'arquitectes barcelonins, marca una època en què la ciutat és vista des d'un mimat punt de vista ciutadà, per sobre de la visió d'enginyers i constructors, els altres dos factors que intervenen en l'urbanisme, més focalitzada en la mobilitat de vehicles i la rendabilitat del sòl, respectivament. Els primers projectes de l'ajuntament (obertura de places dures al Raval, urbanització de parcs, enderrocament de viaductes) seràn exemplificadors i definiran un model que despertarà admiració, i suspicàcies, també.

Una segona etapa s'inicia amb el projecte olímpic, ja ideat per Serra però potenciat i dut a terme pel seu successor, Pasqual Maragall, qui mantindrà Bohigas com a conseller, però confiarà la responsabilitat executiva a un altre arquitecte, Josep Acebillo. Les necessitats urbanístiques derivades de l'organització dels Jocs permetran una generalització del model que arribarà a cadascun dels racons de la ciutat. Projectes d'enginyeria pura com la construcció de les rondes, seran atacats amb visió arquitectònica. No obstant, el calendari ajustat i la incipient crisi econòmica farà necessari l'enteniment entre tots els actors civils, dil·luint aquesta hegemonia.

Moix es documenta amb entrevistes que realitza als protagonistes d'aquesta transformació, buscant sempre contrapunts per a la polèmica. El relat esdevé fascinant i descobreix una faceta de la història de Barcelona que mereix ser coneguda per la rellevància que adquireix per tots els qui l'habitem. El model Bohigas ha fet de Barcelona una ciutat aparador, diran alguns, i incòmoda (si no intransitable) pels cotxes, afegiran. D'altres direm que benvingudes siguin les polítiques urbanístiques que mimen el peató, la cohesió veinal i la racionalització de l'espai.
9/10
+ Una crònica clarivident i amb un punt de morbo de la Barcelona preolímpica.
- Excés d'eufòria, comprensible per ser publicat el 1994.
Projecte de MBM per a la Vila Olímpica


7 d’ag. 2010

El lampista atronòmic brilla com mai

Super Mario Galaxy 2, de Nintendo
Nintendo Wii, 2010

Ja fa 13 anys del llençament del revolucionari Super Mario 64, el primer lliurament de la franquícia de Nintendo que es desenvolupava en un entorn tridimensional. La llibertat de moviments, l'ús de la càmera i el sistema de joc van inaugurar una època en el món dels videojocs de plataformes que encara no s'ha superat. El primer joc de Mario per la Wii, Super Mario Galaxy, va aparèixer el 2007 i traslladava l'escenari de l'aventura a un món estelar, en el qual el lampista de vermell havia de rescatar la princesa Peach navegant per l'Univers, sortejant tota mena d'entrebancs. L'espectacular posada en escena, amb gràfics a l'alçada de videoconsoles més potents, la divertida física de les plataformes, on la gravetat es converteix en un element flexible, i la varietat en les pantalles van convertir Super Mario Galaxy en un gran èxit, alabat per la crítica. Aquesta segona part repeteix la fórmula del seu antecessor, però aporta novetats molt imaginatives i reptes més difícils, convertint-la en una clara millora, capaç de fer-li ombra. Com a novetats, cal destacar la introducció de Yoshi i la disfressa de trepant i de núvol. També s'hi ha simplificat l'argument (de fet, desapareix) i el sistema de navegació entre móns. Una segona part necessària que esdevé un joc únic.
9/10
+ Capacitat permanent de sorprendre.
- L'escassa dificultat de la batalla final contra el Bowser.

29 de jul. 2010

L'Oliver Twist de la buregesia

Mantícora, de Robertson Davies
Libros del asteroide

En la Trilogia de Deptford, l'escriptor canadenc Robertson Davies ens planteja la vida de tres personatges relacionats pel seu origen rural, un desenvolupament cosmopolita i la mort en estranyes circumstàncies d'en Boy Staunton, un famós magnat de la indústria alimentària. Mentre que a El cinquè en joc, la història girava en torn del Dunstan Ramsay, el millor amic d'en Boy, a Mantícora el protagonista és en David Satunton, el seu fill primogènit, el qual, empès per un incipient atac de nervis, acudeix a l'institut psicoanalític junguià de Zuric per sotmetre's a tractament. Aquesta és l'excusa amb què Davies desgrana les circumstàncies biogràfiques del personatge, des de la seva infantesa fins a un dels moments clau d'un home, la mort del pare. Durant el tractament, la doctora Von Haller requereix a en David una anamnesi a través de la qual apareixen els arquetips de la psicologia analítica.

L'Ombra
Haver nascut en una família rica no s'escull i en David s'erigeix com a representant de la tercera generació dels pioners que van fer fortuna al nou món. Descobreix ben d'hora l'instint classista que el fa sentir menyspreu per les persones culturalment i econòmicament subdesenvolupades. També l'amoralitat que doten els privilegis i que faciliten el coqueteig amb el crim i, sobretot, amb l'alcohol.

La Màscara
En David decideix estudiar Dret per a combatre la maldat humana. L'ambició professional li reportarà una gran reputació i la independència (econòmica) del seu pare. No obstant, les seves carències emocionals, impediran un èxit social complet, de fet en David resulta ser un personatge solitari, sense amistats ni amants.

L'Ànima
En David perd la mare en la preadolescència. Aquesta circumstància el fa més emocionalment dependent del seu pare i influeix en les seves relacions amb les dones. De fet, el durà a una abstinència sexual no buscada però tampoc, en aparença, problemàtica.

El pare
L'arquetip del pare és, sense dubte, el més influent en la vida d'en David. En Boy Staunton se'ns presenta com un triomfador social a qui les circumstàncies, i també gran dosi de voluntat, l'empenyen a absentar-se freqüentment de casa. El fanatisme d'en David cap al seu pare no es veurà afectada per aquestes absències, ni pel constant deteriorament de la unitat familiar, més aviat al contrari. De fet, que el pare mori abans que en David, en paraules freudianes, l'hagi mort abans, és l'arrel de la seva greu crisi nerviosa.

La mantícora
La mantícora és un animal mitològic amb cap d'humà, cos de lleó i cua d'escorpí i en David s'hi identificarà en els seus somnis, domat per una dona. L'animal d'instint (sentiment) dominat per la raó (pensament). La fera reprimida, símbol d'un personatge gris i infeliç, símbol d'un home ofegat pel pes de la seva estirp.

Davies tingué un fort interès pel psicoanàlisi i en Mantícora, enlloc de dissimular les seves fonts per a elaborar el retrat del seu personatge, les explicita, fent de la doctora Von Hallen part activa de la narració. La dialèctica entre la doctora i el pacient constitueixen els punts forts d'una novel·la que, d'altra banda, es veu afectada de certa espessor a l'hora d'abordar els capítols d'infantesa i adolescència del protagonista. L'erudició desacomplexada de l'autor torna a fer acte de presència, essent aquest capaç d'exposar sense titubejar la problemàtica de classes, teories en dret penal i tot el que es proposi, gran capacitat té aquest home en documentar-se (o en fer veure que sap de què parla). A l'última part de la novel·la, com a El cinquè en joc, apareix Paul Demster, convertit en el mag Magnus Eisengrim, qui torna a ser el revulsiu determinant i necessari per al desenllaç. Es converteix també, per si Mantícora ens obre algun dubte, el motiu pel qual El món de les meravelles, títol amb què clou la trilogia, es presenta de lectura ineludible, doncs ell n'és el protagonista.
7/10
+ Desborda saviesa i imaginació.
- Discurs al límit de la retòrica.

16 de juny 2010

Quan la Mort desatén Discworld


Mort, de Terry Pratchett
Random House Mondadori

Terry Pratchett publica l'any 1983 El color de la màgia, primer lliurament d'una sèrie de novel·les de fantasia ambientades a Discworld, el planeta en forma de disc que és transportat pel multivers per quatre elefants gegants carregats per una tortuga i és habitat per les clàssiques criatures que habiten els móns imaginaris: mags, bruixes, vampirs, monstres i altres, sempre tractats com antiherois i vistos des d'una perspectiva irònica i hilarant.

Mort, publicada per primer cop el 1987, és la quarta entrega de la saga i el protagonista és Mortimer (Mort), un adolescent maldestre que és lliurat a la Mort com a aprenent del seu ofici. Ell emprèn la tasca amb la il·lusió de qui rep per primera vegada una responsabilitat, tot i qüestionant-se el procediment pel qual el seu amo sembla decidir qui mor i qui sobreviu. Qüestions mundanes que la Mort, per primera vegada, també comença a plantejar-se, sumint-lo en una depressió que el durà a cedir cada vegada més protagonisme a en Mortimer. En una de les rondes que li són encarregades, en Mortimer ha de desprendre l'ànima d'una princesa que ha de ser assassinada per un complot cortesà, però, en un acte de rebel·lia impulsiu, desobeeix l'encàrrec i provoca un desajust en la realitat. Es descobreix aleshores que la realitat a Discworld tendeix a autocorregir-se i les intervencions en el destí de les persones són reversibles. És aleshores quan Mortimer i la princesa, junt amb d'altres personatges, inicien una cursa contra-rellotge per lluitar contra la força de la fatalitat.

La Mort serà un personatge recurrent en la sèrie de Discworld. Descrita amb la imatge tòpica de l'esquelet encaputxat i armat amb una dalla, crida l'atenció, no obstant per la descripció psicològica que se'n fa. Lluny de ser cruel, la Mort actua sense cap motivació tret de l'encàrrec que els déus li han donat. Davant dels dubtes de Mortimer, la Mort recorre a dir que "no existeix la justícia, només existeixo jo", fet que es comprovarà quan els intents per canviar el destí es manifestaran inútils. També és interessant l'evolució que pateix el personatge de Mortimer, qui l'experiència en les tasques de la Mort, convertiran el pallús que ens és presentat al començament, en un ferm candidat a ocupar el lloc de la Mort. Tot i el romanticisme i el goticisme que impregna a la novel·la el tema principal, Mort és, com tota l'obra de Terry Pratchett, una col·lecció de situacions absurdes,
frases ocurrents, comparacions iròniques i, en definitiva, pàgines de diversió.
7/10
+ La crisi identitària de la Mort.
- La metafísica del fat a Discworld és descrita obtusament.

27 de maig 2010

De la culpa i la redempció

El cinquè en joc, de Robertson Davies
Libros del Asteroide

En Dunstan Ramsay, professor d'Història a l'escola universitària de Colborne, Canadà, es jubila. La carta de comiat que li dedica la publicació trimestral de l'escola, segons ell reduccionista i banal, aconsegueix ofendre'l profundament i l'incita a reivindicar-se, tot i escrivint una autobiografia que dirigeix al director del col·legi.

La vida d'aquest home, solter empedernit, erudit i esquerp es veurà condicionada des de molt jove per un fort sentiment de culpa que li produirà l'accident que sofreix la seva veïna, la Mary Dempster, en rebre una bola de neu llençada pel seu millor amic, en Boy Staunton, provocant-li un part prematur, del qual neix en Paul Dempster, i un greu desequil·libri mental. Aquest fet i aquests personatges protagonitzaran els episodis més rellevants de la història den Dunstan, tot i que amb setze anys intenta fugir-ne allistant-se a l'exèrcit i anant a lluitar a la Primera Guerra Mundial, on en una batalla èpica, perdrà una cama i guanyarà una Creu Victòria. En tornar al Canadà, es matricula a la universitat de Toronto per estudiar Història, materia que després impartirà com a professor. Durant la joventut, l'amistat amb en Boy Staunton es consolida tot i l'evident diferència entre llurs estils de vida. També és en aquella època quan torna a interessar-se per la Mary Dempster, descobrint que el seu estat mental va empitjorar arran la desaparició den Paul. A part de la seva feina com a professor, en Dunstan dedica una gran quantitat de temps en documentar-se sobre la història dels sants, i escriure hagiografies. Aquesta afició el durà a viatjar per Europa i l'Amèrica Llatina en recerca de l'essència cristianes. És en un d'aquests viatges quan es retroba amb en Paul, convertit en un pompós prestidigitador. Aquest encontre, als 50 anys, "edat en què les aventures no es presenten cada dia", i la mort den Boy Staunton marcaran els últims capítols del llibre.

El cinquè en joc és la primera novel·la de la Trilogia de Deptford, el poble natal dels personatges, que representa l'entorn opressor familiar i social de la vida rural. Davies és capaç amb aquesta falsa autobiografia de retratar, i fins i tot justificar, el caràcter del protagonista, que tot i pertànyer a l'església presbiteriana, resulta ser paradigma de la càrrega de culpa cristiana. La responsabilitat que Dunstan pren respecte la Mary Dempster, de la qual acaba fent-se càrrec econòmicament, es presenta com a catalitzador d'una vida de moralitat estricta i poc flexible, li farà acceptar amb condescendència el càstig de la guerra i la mediocritat laboral i el condemnarà a la solteria i a una sociopatia, subtil però interioritzada. Bona part de la novel·la es dedica a explicar-nos la relació del Dunston amb el Boy, home de negocis de gran èxit social, però presentat com a mal marit i mal pare, circumstància que a en Dunstan li serveix per no trobar a faltar aquesta parcel·la de la seva vida. L'afició per la màgia i la vida dels sants, tanmateix, són les eines d'escapisme i autocomplaença del protagonista. Mentre que l'hagiografia li permet posar-se en contacte amb jesuites europeus, entre els quals descobrirà gran afinitat ideològica (el no-conflicte religiós és present en tota la novel·la), la màgia serà el nexe d'unió amb en Paul Demspter, el personatge més interessant, que permet un gir argumental molt agraït cap a la part final del llibre.

Robertson Davies és un autor que mostra erudició abundantment i desacomplexada i que atreveix a plantejar-nos uns quants dilemes morals. El cinquè en joc parteix d'un plantejament extraordinari i desenllaça amb un final bastant brillant. En el transcurs dels capítols es sofreix de certa linealitat que es supera gràcies a la introducció de nous i sorprenents elements que ens acaben per dibuixar una epopeia amb un fort poder redemptor.
8/10
+ Bons personatges en una gran història.
- M'interessa més la màgia que l'hagiografia.

16 d’abr. 2010

Superproducció xinesa sobre les aberracions de la guerra

Ciudad de vida y muerte, de Lu Chuan
2009

L'any 1937 va esclatar la segona guerra sinojaponesa que va enfrontar el poderós exèrcit imperial japonès amb la llavors pobra, rural i desarticulada Xina. Les intensions expansionistes nipones ja s'havien materialitzat a començaments de la dècada amb la instal·lació d'un govern titella a Manxúria, estratègia que va voler repetir a altres regions xineses, on un exèrcit poc preparat va exercir una resistència numantina, cruel i patètica, que va deixar milers de morts. Un dels episodis claus dels inicis d'aquesta guerra va ser la posteriorment anomenada massacre de Nanquín, quan els japonesos van entrar a la que llavors era la capital de la república de la Xina.

Ciudad de vida y muerte arrenca amb l'entrada de l'exèrcit nipó a la ciutat emmurallada de Nanquín i relata el primer any d'aquest assentament en quatre episodis que relaten la depravació de la batalla, el sexe, la diplomàcia i l'ètica que es dóna sempre en una guerra. El primer capítol mostra la batalla que es va viure tant a l'entrada de la ciutat com en els seus carrers, on els militars no fugitius resisteixen amb tècniques d'emboscada fins que són exhaustivament reclusos i assassinats. En el segon, el protagonisme el prenen les violacions que els militars japonesos exerceixen sobre civils xineses, violacions institucionalitzades pels comandaments amb la finalitat de tenir les tropes contentes. El tercer episodi tracta de l'intent del secretari d'un diplomàtic nazi de fugir de la ciutat amb la seva família, topant amb l'arbitrària diplomàcia militar i la feblesa dels organismes internacionals. Finalment, el quart i últim episodi, que s'ha anat tramant durant tota la pel·lícula, reflecteixen els conflictes que roseguen la moralitat d'un jove tinent japonès. Cadascún dels capítols clou amb una mort significativa i símbol de la cruesa de la guerra.

El genère bèlic facilita l'exposició de situacions extremes, baixes passions i qüestions ètiques, en aquest sentit és un gènere agraït però que té tendència a caure en sensacionalismes barats. No és el cas de Ciudad de vida y muerte, doncs la majoria d'escenes es desenvolupen amb elegància i equilibri. Fins i tot el presumible nacionalisme que se li podria atribuir, apareix mitigat i, tot i la duresa amb què s'expliquen les atrocitats japoneses, la pel·lícula té un cert to conciliador. Afortunadament, les escenes bèl·liques són escasses i predominen assumptes més humanistes. Estèticament, és espectacular i bonica, la fotografia (en blanc i negre) és detallista i molt moderna. En contra, cal dir que aquesta pel·lícula no aporta gran cosa al gènere, són moltes les comparacions que se li han fet amb Salvar el soldado Ryan o El Pianista, doncs és cert que el guió és recurrent, tracta temes molts cops tractas, en un escenari poc explotat, però no per això sorprenen.
7/10
+ La dansa amb què l'exèrcit japonés "celebra" l'aniverasi de la invasió.
- El títol, facilón.

31 de març 2010

La desorientació de la brúixola

Encontres a la fi del món, de Werner Herzog
2007

En la filmografia de Werner Herzog conviuen amb tota naturalitat pel·lícules de ficció i documentals, doncs ell mai no ha fet diferències a l'hora d'encarar projectes d'ambdós gèneres. És per això que els seus films desprenen aquell torbador naturalisme (les imprudents escenes de descens del riu a Aguirre, la còlera dels déus) i, alhora, en els seus documentals apareixen tics de surrealisme ben desacomplexats.

L'any 2007, acompanyat tan sols per un càmera, Werner Herzog emprèn un viatge a l'Antàrtida. Sense haver tingut opció de programar localitzacions ni entrevistes, les set setmanes d'estància li permeten descobrir els fascinants escenaris del continent de gel i la fauna, humana també, que els habiten. En la recerca de les motivacions que duen alguns individus a viure a la fi del món, podem distingir entre els qui hi desenvolupen tasques científiques (biòlegs, zoòlegs, vulcanòlegs, físics...), els aventurers i els llunàtics. Llunàtics com els pingüins que, de sobte, abandonen la colònia i emprenen, solitaris, un viatge frenètic i sense destinació aparent (encertada metàfora que deixa caure l'estudiós de pingüins en l'entrevista més interessant del film).

L'equilibri entre aquesta tasca sociològica i la pretensió purament estètica fan d'Encontres a la fi del món un documental bonic i pedagògic, carregat d'ironia i de certa manipulació (discutible l'elecció i l'ús de la música new-age). Una bona excusa per conèixer tan allunyat, indòmit i delicat continent.

7/10
+ La culminació de l'Herzog aventurer.
- No s'escapa de tenir els típics personatges de documental, amb moltes ganes d'explicar coses poc interessants.



30 de març 2010

Ecos de 2.500 anys

Electra, dirigida per Oriol Broggi
Original de Sòfocles
TNC (Sala petita) del 18 de març al 25 d'abril

Clara Segura va recollir excel·lents crítiques interpretant l'heroïna grega Antígona l'any 2006 en una adaptació dirigida per Oriol Broggi. El tàndem torna als escenaris amb una nova adaptació d'una tragèdia de Sòfocles: Electra.

Vuit anys després de la mort del seu pare, Orestes retorna secretament a Micenes per venjar-se de la seva mare i el seu amant, responsables de l'assassinat, amb els quals encara conviuen les seves germanes, Crisòtemis i Electra. Mentre que la primera representa la prudència, Electra encarna la reivindicació vehement i incondicional de justícia, que l'empeny a durs conflictes amb la seva família i a ordir un pla paral·lel al d'Orestes.

Precisament, el retrobament dels dos germans i de llurs plans es materialitza en una de les escenes més punyents i emocionants que s'han vist últimament. En termes generals, l'acció es desenvolupa en un ambient tens i contingut, que va alliberant grans dosis de passió recolzades per les innegables dots interpretatives de Clara Segura. La disposició de les grades del públic, al voltant de l'escenari (una senzilla i elegant recreació del pati d'un palau), i la cuidada coreografia brinden un visionat privilegiat, intens i modern d'una tragèdia que contraposa la prudència amb la cobardia, l'osadia amb la irreflexió i la justícia amb l'obsessió (la d'una filla pel seu pare, germen de l'anomenat síndrome d'Electra) i que continua essent tan vigent com ho era al s. V aC, doncs les baixes passions femenines de l'antiga Grècia, són les baixes passions (unisex) del món contemporani.
7/10
+ L'ultradetallista espectacle que ofereixen la majoria de localitats.
- La reiterativa música de guitarra.


21 de març 2010

Llarga vida al senyor Esteve

L'auca del senyor Esteve, de Pablo Ley i Carme Portaceli
Original de Santiago Rusiñol
TNC, del 3 de febrer al 21 de març, 2010

Santiago Rusiñol publica el 1907 l'Auca del senyor Esteve, la seva obra literària més popular i un dels millors exemples de literatura modernista catalana, que reedita en format teatral el 1917. Les vint-i-set escenes que serveixen per descriure la mediocre biografia de l'Esteve, paradigma del botiguer català o, si es prefereix, el català botiguer, són una amable mossegada a la menestralia petitburgesa de la Barcelona de principis del segle XX, grisa, apàtica i afectada d'una gasiveria caricaturesca.

Per aquesta producció del TNC, l'escenari és traslladat uns quants anys més tard. El naixement de l'Estevet es fa coincidir amb l'adveniment de la dictadura de Primo de Rivera, el 1923, i la seva mort, amb la de Franco, l'any 1975, cobrint l'etapa política més convulsa de la història de Catalunya.

L'Estevet és el tercer d'una generació de botiguers propietaris de la merceria Puntual, al barri de la Ribera. La idiosincràsia tèbia i conformista de l'Esteve esdevé la ideal per la continuïtat del negoci. Així, de fets en fets, i res més que fets, l'Esteve es casa amb la Tomaseta i cria un fill, desconnectat de qualsevol emoció més enllà del mostrador de vetes i fils, on el triomf del feixisme i la repressió sobre Barcelona són a l'ordre del dia. Els conflictes amb el seu fill Ramonet, amb aspiracions artístiques, marquen els últims capítols de l'auca, que desemboquen en una mort prematura que serveix de catarsi pel mateix Esteve i per tota la generació que representa, reivindicada com l'adob que permetrà la floració d'una generació més lliure i feliç.

El muntatge que ha dirigit Carme Portaceli és concís i frenètic, una representació perfecta del que ha de ser una auca. El to còmic general no destorba les escenes inserides (discursos i documents històrics) amb les quals s'ha volgut fer un digne homenatge a les víctimes del franquisme. Pot ser que l'Auca del senyor Esteve no sigui l'obra que millor representi l'època en què ha estat traslladada, però l'invent funciona i resulta ser un producte més que interessant. La magnífica interpretació dels actors, l'espectacular escenografia a què ens té acostumats el TNC i la música en directe de Dani Nel·lo coronen aquesta revisió audaç d'un clàssic que ha servit, aquesta vegada, de manifest reivindicatiu de la memòria històrica.

8/10
+ La translació temporal funciona.
- Algunes escenes (les relatades pel senyor Pau, sobretot) són precipitades.



14 de març 2010

El messies més fort del món

Invencible, de Werner Herzog
2001

Werner Herzog pertany a la categoria de cineastes que han aconseguit triomfar en base a grans dosis de voluntat i d'esforç personal, a contracorrent d'una època i un escenari no propicis. L'Alemanya dels anys 60, quan ell munta la seva productora, es caracteritza per una pobra producció cinematogràfica, malmesa per l'exili de gran part de l'star system durant la guerra i el creixent èxit de la televisió. Herzog, amb d'altres directors com Fassbinder o Wenders, contribueix al sorgiment del Nou cinema alemany, moviment revolucionari de la indústria equivalent a la Nouvelle vague que ja triomfava a França i que reivindicava el cinema acedèmic i d'autor. Quaranta anys de bagatge no han desfigurat el caràcter herzogià original, essent Invencible un exemple clar del seu personal estil que la Filmoteca de Catalunya permet degustar aquesta temporada amb una exhaustiva retrospectiva.

Inspirada en una història real, la pel·lícula explica el viatge de Zishe Breitbart, un jove i forçut jueu polonès, al Berlin de 1932, on exercirà d'home forçut en un espectacle de cabaret dirigit per un mentalista pronazi. Allà descobreix l'amor, les misèries humanes i la proliferació del feixisme. La maduresa que li otorguen aquests descobriments, el duu a reivindicar-se, com a persona i com a representant del judaisme, alhora que els pressentiments sobre l'holocaust comencen a atormentar-lo i a fer-lo reconsiderar el seu paper a Berlin, empenyent-lo, finalment, a iniciar un viatge messiànic en sentit contrari.

Invencible és una estranya barreja de gèneres: comença com a pel·lícula històrica, es converteix en musical de verietats i continua amb esquetxos de drama romàntic, judicial, oníric, religiós i finalment èpic. Tots aquests elements aixequen fent malabarismes un castell que trontolla perillosament en sostenir-se sobre unes interpretacions amateurs més que mediocres (el protagonista, Jouko Ahola, és un forçut finlandès guanyador del concurs L'home més fort del món i el paper de la pianista de l'espectacle és interpretat per Anna Gourari, famosa concertista russa - les variades nacionalitats dels actors, a més a més, obliga a l'ús d'un anglès impostat i macarrònic). La deriva de la història, amb incòmodes tics proselitistes, podrien haver portat el castell a fer llenya, però alguns detalls de gran qualitat estètica aconsegueixen salvar una obra, que s'adoloreix de les dificultats que ella mateixa sembla haver-se imposat.
6/10
+ Personal i intransferible.
- Salvant Tim Roth, el càsting.



9 de març 2010

Campanella, Darín, l'amor i Argentina

El secreto de sus ojos, de Juan José Campanella
2009

El secreto de sus ojos ens situa en dos plans temporals distanciats per 25 anys. L'any 1974, un jutjat d'instrucció de Buenos Aires rep el cas de la violació i homicidi d'una noia. El cas és tancat a corre-cuita i en fals, però la tenacitat d'un dels agents (Ricardo Darín) farà que la investigacio no s'aturi fins 25 anys després, quan, ja jubilat, reprèn la qüestió per escriure'n una novel·la. Per fer-ho, es posa en contacte amb la fiscal d'aleshores, Soledad Villamil, amb qui va compartir, alhora, un intens amor nonat. Els fracassos de joventut en la resolució del cas i del seu enteniment personal viuran una segona oportunitat que els durà a descobrir els límits de l'amor.

Dirigida amb classicisme però sense pretensions, aquest thriller romàntic té com a principals valors un guió multicapa amb desenvolupament misteriós i final impactant i la interpretació dels dos protagonistes. La situació de part de l'acció en una etapa històrica d'Argentina caracteritzada per la violència política, afegeix tensió i justifica algunes de les (petites) trampes argumentals. Recent vencedora de l'Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa i del Goya a la millor hispanoamericana, El secreto de sus ojos és un bon entreteniment, on al caire intel·lectual i sensible que sap donar Campanella al seu cinema, s'hi suma una emocionant trama policial i un interessant tractament de la fidelitat com a bastió vital.
7/10
+ La formidable, admirable, històrica (i etcètera) seqüència a l'estadi de futbol.
- Els intents humorístics grinyolen.



3 de març 2010

Retorn a Viladomiu, perdoneu, Viladomat

Olor de Colònia, de Sílvia Alcàntara
Edicions de 1984, 2009

La primera novel·la de Sílvia Alcàntara ha aconseguit una forta penetració comercial convertint-se en un dels èxits de la literatura catalana d'enguany.

L'autora ens situa en una colònia tèxtil (presumiblement del Berguedà) a mitjan segle XX, on es produeix un gran incendi que deixa un mort. Els diferents elements d'aquesta societat, limitada i tancada, (des del propietari fins al vigilant de la fàbrica, passant per obrers, adolescents, criatures, monges...) ens són presentats en llur quotidianitat, sempre deixant entreveure misèries i misteris que se'ns van descobrint poc a poc.

L'amor nonat del Climent i la Teresa, els afers faldillers del director Boix, les ànsies de llibertat de la jove Cèlia, la melangia de la vídua de guerra Rosalia i d'altres històries formen una auca que és capaç de rememorar un temps i un lloc de la nostra Història recent, però que peca d'excessiva innocència i que no atrapa en cap moment. El text conté gran quantitat de paràgrafs buits que mostren una necessitat més volumètrica que ornamental, això sí, el llenguatge és ric, acurat i molt castís.

El relat de les ventures i desventures dels habitants de la Colònia Viladomat emana olors nostàlgiques, però, alhora, transmet una fortor tova i antiquada que fa avorrida i previsible la seva lectura.
4/10

+ Un viatge als (meus, per exemple) orígens.
- Cursi a matar.

26 de febr. 2010

Enderrocant el palau de la reina de les neus

El encuentro de Descartes con Pascal joven, de Jean-Claude Brisville
Dirigida per Josep Maria Flotats

Teatre Lliure, 2010

Josep Maria Flotats dirigeix i interpreta aquest text de Jean-Claude Brisville, escrit el 1985 sobre la reunió que van mantenir Descartes i Pascal a París l'any 1647. Mai no va transcendir el contingut de la conversa entre aquests dos influents filòsofs i matemàtics francesos, però l'autor imagina un encontre tens, centrat en el debat raó contra fe i en el judici a la intel·ligència en contra del misteri diví.

Un Descartes que gaudeix de la maduresa que permet encarar la vida amb serenor i saviesa (interpretat per Flotats), rep un Pascal (Albert Triola) intens i desconcertat. El respecte mutu inicial entre els dos filòsofs es trenca quan Pascal mostra el seu fanatisme envers el jansenisme, moviment sectari de l'època, que el du a premisses radicals sobre la fe, la disposició al sofriment i la misèria, i a la negació de la intel·ligència. Des de la serenitat i l'acidesa, Descartes desmunta i venç, però no convenç, el seu interlocutor i incapaços d'obtenir l'un de l'altre l'objecte que els duia a reunir-se (l'humil continuació de l'obra científica que ofereix Descartes a Pascal i l'interessada adhesió de Descartes a un manifest teològic que promou Pascal) es trenquen les relacions, escenificant el cisma científic en l'antesala de la Il·lustració.

El muntatge, d'un sol acte de poc més d'una hora, es desenvolupa en un escenari sobri i una il·luminació càlida que fa pròxim i atractiu un text més assequible del que cabria esperar pel títol i el tema de l'obra. La interpretació de Triola és molt correcta, la de Flotats, magistral, i ambdós aconsegueixen transmetre perfectament les respectives idiosincràsies i la creixent animadversió mútua. El debat entre la raó i la fe és etern, això implica que és tan actual com antic i, en aquest camp, poc aporta El encuentro entre Descartes y Pascal joven. També s'hi troben a faltar dibuixos més precisos sobre l'obra i pensament dels dos personatges, m'hi falta ciència i m'hi sobra política.
6/10

+ Alt nivell literari i interpretatiu.
- Traça superficial del pensament dels dos personatges.



16 de febr. 2010

"Zapatero, a tus zapatos"

A single man, de Tom Ford
2009

Tom Ford és un dels dissenyadors de moda més influents i famosos a l'actualitat. Després de l'èxit obtingut a Gucci va obrir la seva pròpia firma i ara sembla voler donar el salt al món del cinema amb la seva primera pel·lícula (com a director, productor i guionista), A single man.

Ambientada als anys seixanta, la pel·lícula transcorre en un únic dia a la vida d'un professor universitari madur i homosexual (Colin Firth), que un any després d'estar sumit en una profunda crisi provocada per la mort de la seva parella, pren la decisió de suïcidar-se (per què aquesta insistència en atribuir tendències suïcides als personatges gais?). Durant el dia, les diverses interaccions amb els seus alumnes, la seva millor amiga i els records del seu amant, el duen a sospesar els pros i contres d'aquesta decisió.

Com cabia esperar, la direcció artística és l'aspecte més destacable d'aquesta producció: l'ambientació retro és realment fashion. També destaca la feina de Colin Firth, que aconsegueix mantenir cert interès en una història plana i previsible, filmada amb una característica pròpia d'un director novell: una completa mancança de subtilesa. L'ús dels primers plans, la càmera lenta, els flashback, els altibaixos de la música són toscos, com ho són els diàlegs i les intervencions forçades de personatges secundaris (confiar un paper a Jon Kortajarena comporta els seus riscos). Potser Tom Ford tenia por de que no s'entengués el missatge o que no ressaltés el seu gust estètic, però el que aconsegueix és avorrir l'espectador i oferir, més aviat, poca cosa al setè art.
3/10

+ Juntament amb Lejos del cielo (2002), retrata el conflicte homosexual als EEUU prehippies.
- Fins i tot Julianne Moore deixa de brillar.


15 de febr. 2010

Academia de las artes, las ciencias y los negocios cinematográficos

Celda 211, de Daniel Monzón
2009

D'acord, ja han passat 30 anys des de Brubaker o 70 des de San Quentin, però Espanya no és Califòrnia, ni el cinema espanyol ha destacat mai per projectes de gènere amb pretensió comercial. Fins ara. Ahir es van lliurar els premis Goya, acaparats per Ágora i Celda 211. Les dues comparteixen promotor (Telecinco Cinema) i un indissimulat caràcter comercial. Ambdues han obtingut un gran reconeixement de públic i crítica i, juntament amb Planet 51 i Spanish movie, han empès la quota de cinema espanyol del 2009 a cotes considerables.

A Celda 211, un funcionari de presons novell (Ammann) es troba, accidentalment, embolicat en un motí liderat per un pres que no té res a perdre (Tosar) i gestionat des de fora per uns polítics maldestres que no fan més que empitjorar la situació fins a dur-la a un tràgic desenllaç. La descarada aposta pel cinema d'acció, original en el plantejament, amb un guió frenètic, ple de girs i unes interpretacions molt destacables, ha resultat un èxit. El personatge de Malamadre, com reconeixia Luis Tosar (Goya en la categoria d'actor protagonista), és un caramel, tot i que la forçada veu de macarra acaba fent-se ridícula, com m'ho semblava la de Miguel Angel Silvestre interpretant El Duque. Jo destacaria abans la feina de Alberto Ammann, merescudíssim Goya per a ell, també, com a actor revelació.

El 2009 també serà recordat per la decebedora estrena d'Almodóvar (Los abrazos rotos), la continuista deriva de Coixet (Mapa de los sonidos de Tokio) o el vergonyós retorn d'Albacete i Menkes (Mentiras y gordas) . Personalment, celebro la desenfadada aposta de l'acadèmia pel cinema comercial, ara bé, més enllà dels euros, nombre d'espectadors o quantitat de còpies distribuïdes a l'estranger, cal continuar mimant (subvencionant) el cinema d'autor com a peça clau per al prestigi del nostre cinema.
7/10

+ Desacomplexada, inclús en el tractament del tema d'ETA.
- Tints melodramàtics una mica forçats.