ζει: Teatre No Contemporani

Misteri de dolor, d'Adrià Gual

Dirigida per Manuel Dueso

2010 (01/10 - 14/11) Teatre Nacional de Catalunya (Sala petita)

Una de les línies de programació del TNC és apostar per la recuperació de clàssics del teatre català. L'any passat vaig tenir l'oportunitat de veure El casament d'en Terregada, de Juli Vallmitjana, un retrat de la xusma barcelonina de començaments del segle XX (sí, senyors, de putes i carteristes a Les Rambles n'hi ha hagut en totes les èpoques i de tots els orígens). En conservar l'argot en què va ser escrita originàriament, aquesta proposta arriscada i macarra esdevenia un guirigall inintel·ligible. Per l'actual temporada s'ha escollit un text més senzill, amb menys personatges i amb ambientació rural, obra d'Adrià Gual, artista modernista i afrancesat que cultivà el gravat, la poesia, el cinema i, principalment, el teatre.

La Mariagna (Mercè Arànega) és una vídua casada en segones núpcies amb el Silvestre (Ernest Villegas), un homenot rude de l'edat de la seva filla, la Mariagnet (Maria Rodríguez). Els tres viuen en un mas, d'esquena a les males llengües del poble que qüestionen la moralitat d'aquesta família. La pretensió de la Mariagna de casar la seva filla amb un veí es veu truncada per la negativa en banda d'aquesta, qui ja ha dipositat el seu amor en una altra persona, molt més propera. Un amor prohibit desencadenant d'una (previsible) tragèdia.

Aquest és l'argument de de Misteri de dolor, obra escrita el 1902 però traslladada (ignoro els motius, potser pel caprici d'utilitzar Pau Riba i Ovidi Montllor com a banda sonora?) als anys seixanta. Gual ens dibuixa tres personatges exageradament passionals que viuen una història pretesament escandalosa, no obstant, crec que la mentalitat del camp de Tarragona del segle passat ha estat de llarg superada, Benet i Jornet ja es va encarregar de moure uns quants quilòmetres més enllà els límits de la permissibilitat ètica en la dramatúrgia catalana. És per això que li voldria recriminar a Dueso certa covardia per adaptar als nous temps el text (en aquest sentit, Ley i Portaceli ens van donar una lliçó amb l'Auca del Senyor Esteve).