15 de des. 2010

Maleïts pallassos bastards!

Balada triste de trompeta, d' Álex de la Iglesia
Tornasol / Castafiore / La Fabrique 2 / tve / canal +

El festival de Venècia d'enguany va cloure amb una forta polèmica quan el jurat va repartir els guardons entre els concursants més explícitament afins al seu president, Quentin Tarantino. Un dels beneficiats, amb el premi a la millor direcció i al millor guió va ser Álex de la Iglesia que hi va presentar la seva primera pel·lícula des de que ocupa el màxim càrrec a l'Academia de las Artes Cinematográficas.

Balada triste de trompeta explica la història de dos pallassos de circ enfrontats per una trapecista. Res més. La trama s'inicia a la guerra civil espanyola i s'ambienta en els últims anys de la dictadura franquista i això ha fet que diversos redactors hagin volgut veure en la disputa entre els protagonistes un reflex del conflicte social que es va viure entre l'Espanya dels vencedors i la dels vençuts. Jo no li veig, Balada triste de trompeta és una història de pallassos amb armes, més violents i sonats que el Joker de El caballero oscuro, i punt. De fet, la història coixeja perillosament, però les escenes que l'articulen, amb un grafisme espaterrant (ja des dels títols de crèdit - sensacionals), un sentit de l'humor feridor i un surrealisme embriagador, sumades a la bona feina dels actors Carlos Areces, Antonio de la Torre i Santiago Segura (per contrast, Carolina Bang destaca negativament) converteixen aquest film en un guanyador just del Lleó de plata i del reconeixement del públic i crítica futur que segur obtindrà.
8/10
+ La trasnformació del pallasso trist en home salvatge.
- El museu del terror, el parc d'atraccions, l'atemptat contra Carrero Blanco... no cola!



9 de des. 2010

La retallada no ha arribat al TNC

Agost, de Tracy Letts
Dirigida per Sergi Belbel
Teatre Nacional de Catalunya

Sembla que el decret llei de mesures urgents de contenció de la despesa pública (la retallada del 5%, vaja), afortunadament, no ha afectat al TNC, que des del 25 de novembre ofereix Agost, adaptació d'una exitosa obra nord-americana (guanyadora dels premis Tony i Pulitzer el 2008), que destaca per l'ostentació de l'elenc, l'escenografia i, sobretot, la seva durada: 4 hores llargues.

La trama transcorre en un casalot d'Oklahoma on viu un matrimoni decadent que se sosté gràcies a sengles addiccions a l'alcohol i les pastilles. Quan ell desapareix, la família Weston acudeix en ple per atendre la matriarca abandonada i desesperada. Les tres filles són unes estranyes entre elles i també ho són per la seva mare, que reivindica l'esforç generacional per tirar endavant una família en contraposició als seus problemes domèstics de baixa volada. Elles, alhora, reivindiquen el seu dret a fer la seva vida evitant que el lligam materno-filial les arrossegui a la melangia de les planures. Els conflictes que esdevindran se sumaran als conflictes del passat mai resolts, convertint la casa en un polvorí a punt d'esquitxar merda a tothom qui hi resti a prop.

Tot i el plantejament dramàtic, a l'obra hi abunden les escenes còmiques que aconsegueixen fer riure el públic, sense que això faci perdre força als clímaxs emocionals, com el superb sopar familiar del segon acte. La feina de les actrius és magnífica i cal destacar el paper de l'Anna Lizaran, ovacionada amb justícia en finalitzar l'actuació. L'escenografia, que recrea la casa dels Weston, és espectacular tot i que resulta freda en contrast amb l'ambientació sufocant que el guió pretén construir. Agost promet ser un gran èxit de públic, doncs ofereix emocions fortes, rialles i actuacions de luxe: una obra molt correcta, però convencional i exageradament llarga.
6/10
+ I ♥ Rosa Renom.
- De tant en tant et preguntes quan apareixerà en escena la Roseanne Barr.