13 de febr. 2011

La bona, el borratxo i el guapo

Valor de ley, de Joel Coen i Ethan Coen
Paramount / Skydance / Scott Rudin, 2011

El western s'ha reinventat tantes vegades com incursions en aquest gènere s'han fet des de Sin Perdón. Ara són els Coen els qui presenten Valor de ley, adaptació d'una novel·la de Charles Portis (1968), amb un equip artístic i productiu ben potent (Bridges, Damon, Spielberg...), aportant un nou lliurament de la seva particular Història de l'Amèrica profunda, violenta i borderline.

A Valor de ley, una noia vol venjar la mort del seu pare portant a la justícia el bandoler assassí que ha fugit a territori indi. La particulat rau en què la protagonista és una nena de només catorze anys, molt posadeta i educadeta (Hailee Steinfield), que contracta un agutzil silvestre amb tendències alcohòliques (Jeff Bridges). A la cacera del malvat s'hi suma un xulesc policia texà (Matt Damon).

Els Coen tenen tendència a dotar els seus personatges d'una intel·ligència erràtica que els porten a situacions violentes i d'humor negre. En aquest sentit, la pel·lícula és previsible i els fans de El gran Lebowski poden trobar algun acudit per riure. També els fans de Fargo podran rememorar l'èpica quotidiana d'una antiheroïna entranyable. Tot en Valor de ley es cenyeix a la lògica dels Coen però amb un ritme més letàrgic de l'habitual i un missatge sobre l'honor i l'amistat bastant tòpic. A més de la virtud que tenen els westerns, la de fer-nos pensar com va poder ser capaç la societat anglesa, la més avançada de l'època, de reproduir a Amèrica un sistema basat en una brutalitat i una amoralitat primitiva, Valor de ley en comparteix els defectes: títol grandiloqüent, ostentació exagerada de l'ambientació i recursos fàcils (persecucions i tirotejos entre vaquers) per escapar de l'avorriment.
6/10
+ M'agraden les pel·lis amb cavalls.
- Adonar-se'n d'haver resolt la trama central de forma precipitada i allargar-la gratuïtament per corregir-ho.


12 de febr. 2011

Un trucada a la consciència

Truca un inspector, de J.B. Priestley
Dirigida per Josep Maria Pou
Teatre Goya, febrer de 2011

La família Birling està celebrant el prometatge de la filla quan un inspector truca a casa per donar-los la notícia del suïcidi d'una jove anomenada Eva Smith. El nom no diu res al pare, empresari "pràctic i realista", la màxima del qual és que cadascú ha de tenir cura de sí mateix i dels seus, ni a la mare, samaritana i esnob, ni al futur gendre, dofí d'un imperi industrial, ni al fill més jove i tarambana ni a la filla mateixa. Però l'inspector té dades que relacionen la morta amb cadascun dels membres: conflictes laborals, de classe, de gènere o amorosos, fins i tot, que neixen en les interioritats d'una família superficialment respectable.

L'obra va ser escrita l'any 1945 i és un indissimulat tractat socialista que critica l'individualisme, el capitalisme i l'alienació moral. Els Birling representen la societat anglesa prebèlica que es meravella dels avenços de la tècnica i menysté la influència del marxisme. No obstant, Europa entrarà en guerra, i el Titanic s'enfonsarà, de la mateixa manera que veiem enfonsar els valors que representen els Birling davant la Justícia Social personificada per l'inspector. El missatge és tan simple com vindicable, així ho considera Josep Maria Pou que el duu per primer cop en seixanta anys a un teatre professional barceloní.

Un dels principals atractius del muntatge és, precisament, veure sobre els escenaris a Pou, un divo de l'escena catalana que ha protagonitzat actuacions tan memorables com la de La cabra o qui és la Sylvia?. En aquesta ocasió, però, Pou no brilla, apareix gris i en ocasions, insegur, recreant un inspector amb marcades influències del Colombo de Peter Falk. La resta de l'elenc és excel·lent i reprodueix perfectament la por, la culpa i l'angoixa que els produeix la visita. Destaca també l'ambientació, en especial la il·luminació de l'escenari, que rubrica les ombres de la societat anglesa que Priestley va treure a la llum.
8/10
+ L'estructura formal d'un relat molt més complex del que sembla.
- Ens quedem amb ganes de Pou.